Autor: Ricardo Cases.
Data: 25 de Setembre al 27 de Novembre.
Lloc: Sala Josep Renau, Facultat de Belles Arts, UPV.
El Llevant de Ricardo Cases és un univers fet de llum, sorpresa, precarietat i caos. Un país sense regles, inestable, fascinant i al·lucinatori que d’alguna manera condensa l’esperit de l’Espanya contemporània.
Ricardo Cases (Oriola, 1971) és una dels caps de pont de la renovació que ha col·locat a Espanya en els mapes de la fotografia contemporània mundial amb el canvi de segle. Adobat en el fotoperiodisme, el seu contacte amb el col·lectiu BlankPaper a mitjan dècada del 2000 i la passió compartida i retroalimentada per la fotografia van prendre la flama d’una cataracta de creació libérrima.
Des dels seus treballs inicials, la seua personalíssima obra està plena de radicalitat, de vitalitat i humor, i impregnada d’una mirada antropològica i en última instància tendra cap als seus subjectes, sempre involuntaris representants de l’espanyol. Fotògraf intuïtiu, va anar polint els seus procediments fins a aconseguir avançar-se a si mateix i acabar caçant veritats que potser tardaria després mesos a desxifrar. La seua obra més recent vola més alt, sofisticant el seu llenguatge i assumint molts més riscos artístics, però sense perdre mai
el fons lúdic, la capacitat de sorpresa i l’entusiasme per la fotografia (i la vida en el seu sentit més ampli) entesa com un joc.
En tots aquests anys de treball, la seua fascinació crítica però sincera per l’ibèric ha anat creant, en el laboratori a escala que constitueix l’horta llevantina, un imaginari complex que conté les claus d’Espanya, però sobretot les claus de l’espanyol.
En 2017 va ser guardonat amb el premi de Cultura de la Comunitat de Madrid, realitzant a l’any següent una extensa mostra de la seua obra que va reunir els treballs Paloma a l’aire, Podria haver-se evitat, Estudi elemental del Llevant, Sol i El perquè de les taronges, i que constitueix un poderós corpus simbòlic que configura l’univers del Llevant com un lloc acolorit, anàrquic, salvatge i desconcertant.
I, no obstant això, absolutament recognoscible per a qualsevol espanyol.
Benvinguts a aquest inquietant País de les Meravelles.
Mécanica del caos
He vist un riu a París
a prop de sa torre grisa.
He vist un paraigües esqueixat,
tots és mecanismes.
Antònia Font
A primera vista, ací i ara, un pensaria que la realitat és un esdevenir caòtic i anàrquic. Un desastre sense peus ni cap, il·lògic i imprevisible. Si existeix una lògica, s’amaga després d’una capa de banalitat tan gruixuda que la fa invisible. No obstant això, en alguns instants puntuals, la vida es descura i es revela; l’autòmat mostra les seues entranyes i deixa fugaçment en evidència el seu mecanisme, la lògica del caos que ens ho explica tot.