EXPOSICIÓ │ Cultura i canvi tecnològic: patrimoni UPV
Del 20 de setembre al 27 d’octubre de 2023
Espai N-1, Biblioteca General UPV (edifici 4L, planta baixa)
Fullet_exposicion.pdf
L’Àrea de Fons d’Art i Patrimoni de la UPV projecta aquesta exposició amb l’objectiu de valorar els fons que integren les seues col·leccions i explorar noves aproximacions i lectures per a establir diàlegs convergents entorn de l’art, la ciència i la tecnologia.
El gran impacte de la ciència i la tecnologia en la cultura i la societat és indubtable i es ve produint des dels inicis de la humanitat, amb la invenció dels instruments més senzills fins a les tecnologies més complexes i modernes. Com a resultat de l’aprofitament pràctic del coneixement científic al llarg de la història, el fil argumental de l’exposició se serveix del divers patrimoni historicoartístic i científic-tecnològic que alberga la Universitat Politècnica de València (UPV) per a identificar els instruments tecnològics més significatius i reflexionar sobre els conflictes generats per l’avanç científic en relació amb l’individu social i el fenomen de globalització.
La creació artística, en el seu afany per cercar la bellesa i la representació idealitzada, s’ha inspirat sovint en les matemàtiques per a establir composicions equilibrades i harmòniques. Al seu torn, la pròpia naturalesa, on resideixen patrons organitzatius que responen a disposicions o cànons geomètrics, ha revelat lleis i models per al progrés artístic, científic i tecnològic.
El ritme generat per elements naturals en forma d’esferes i altres sòlids de revolució, ones, polígons, hèlices i espirals, catenàries o fractals, respon a un motiu gens atzarós. La seua bellesa és essencialment funcional, de manera que les ordenacions naturals estan dissenyades, entre altres missions, per a protegir, embolicar, agarrar, emetre, desplaçar-se o colonitzar. En l’art, aquestes morfologies i conceptes han valgut com a fonts inspiradores, sota la creença que la naturalesa matematizada tanca la proporció perfecta; altres vegades, l’obra artística ha contravingut la pauta lògica i, desafiadora, ha disposat figures impossibles i entelèquies.
La successió de Fibonacci, la proporció àuria o el cànon de Policleto ajuden a entendre les obres dels més importants artistes i arquitectes de la història, però d’igual forma, moltes altres funcions i equacions matemàtiques, expliquen uns certs estats de la biologia i la botànica, el moviment astral, l’organització de l’univers segons relacions numèriques, l’ordenament dels sistemes quàntics o, fins i tot, la condició d’altres realitats vinculades amb l’economia i les relacions socials.
Seguint raonaments lògics, aprofitant el coneixement científic i ordenant aplicacions efectives sobre la investigació fonamental, la ciència aplicada va anar viabilitzant el desenvolupament de la tecnologia. Els avanços en tots els camps van activar els processos de globalització que van permetre la interacció entre els pobles, els mercats i les cultures.
El sorgiment de les rutes comercials i les potències navals, especialment durant els segles XVI i XVII, va afavorir l’intercanvi mercantil, la connexió cultural i el xoc de civilitzacions. I més tard, la imparable interferència ecumènica va portar amb si la construcció intensiva d’infraestructures per a la globalització, l’aparició de les grans ciutats i dels mitjans i camins que van possibilitar la seua comunicació.
La transformació topogràfica del món per part de la societat tecnificada ha acabat per generar espais de precisa convivència, on els paisatges naturals estan abocats a cedir terreny per a entendre’s, dialogar i conviure amb les estructures humanes que, com una xarxa de conurbacions, s’estenen d’una manera integral i connectiva per a proporcionar diferents escenaris possibles.
L’accelerament tecnològic va permetre el desenvolupament de les comunitats globalitzades, que van reafirmar el seu progrés i connexió gràcies a la implantació social de dispositius comunicatius i operacionals. El flux dels senyals elèctrics i electromagnètics va possibilitar la invenció del telègraf, la ràdio o la telefonia, que es van convertir en mitjans imprescindibles, tant per a la transmissió unidireccional com per a la comunicació de masses. Al seu torn, els ordinadors, amb el seu mòdul de processament conformat per unitats d’aritmètica lògica i de control, van facilitar el tractament d’informació i van possibilitar, més tard, l’accés massiu als serveis i protocols d’internet.
La societat capitalista, amb un considerable desenvolupament productiu i un consum important de béns i serveis, va possibilitar a l’accés popular a aquests dispositius i a altres realitats com el cinema, la televisió, els continguts multimèdia i els serveis de xarxa social. Però aquesta prosperitat del món accelerat, que entela sovint les estructures tradicionals i identitàries i forja processos contradictoris, acaba per modificar els models de comportament humà i genera nous reptes en relació amb les interaccions personals i amb l’entorn.
La nova manera d’entendre la socialització pot acabar generant complexos deshumanitzadors i l’aïllament de l’individu enfront de la col·lectivitat, mentre que l’obsolescència tecnològica i l’abandó d’espais i edificis per la fi de la seua vida útil o productiva origina una important petjada ambiental. Per això, el desenvolupament contemporani, la ciència, l’art i la tecnologia, han de redirigir els seus propòsits per al progrés sostenible i l’adaptabilitat, consolidat en l’esperança que emergeix de la cooperació i les aliances per a una evolució conscient i responsable.